VIDEO:
https://www.youtube.com/watch?v=H7dxdsjsmJs
CRONICA TOR DES GEANTS
2013 Aquesta és la història d'un fantàstic ultratleta de Trailrunning. N'hi més n'hi menys ha aconseguit una fita que pocs valents, GEGANTS, aconsegueixen. Ser FINISHER del Tor dels Geants. Mèrit, gran mèrit Javi. Llegiu i disfruteu de la seva experiència en primera persona. FELICITATS GEGANT de Tona!
lCOURMAYEUR / VALGRISENCHE
8 de setembre , 7 del matí, sona el despertador:
Buuf...és l'hora, és el dia, és el moment que tant de temps he estat esperant, no he comptat els km que he fet entrenant fins arribar aquí, pero vaig segur d'haver fet els deures, ara toca la hora de la veritat; falten 3 hores perquè començi la gran aventura de la que estic segur que serà la carrera de la meva vida pels km, pel desnivell i per suposat la zona on transcorre la cursa, penso que això serà més que una cursa, começo un llarg viatge tal com diu la cançó de txarango.
És curiós, però no tinc nervis, m'aixeco molt tranquil i esmorzo tranquilament, em vesteixo i al mirar per la finestra i tal com deia el temps, ésta plovent i pinta bastant "xunga" la cosa, aix mare... ja sé que venim a córrer i a trobar-nos de tot; però sortir amb pluja amb tants km per davant no és plat de bon gust, pero que hi farem!! La resta de la setmana encara pintava pitjor, molta pluja i tempestes i cap a mitja setmana baixada dràstica de les temperatures.
En fi sota una pluja consistent ens van donar la sortida mitja hora més tard i per fi ja estàvem en marxa. Al principi tothom parlava d'una cosa o un altre, varem començar pujant un corriol en mig del bosc amb una xafogor increible tot hi que plovia, una pujada progressiva que al cap d'uns minuts ja només s'escoltaven els passos i els sorolls dels pals repicant contra alguna pedra i el silenci es feia present. Durant les primeres hores aném tots junts, cal dir que desde el km 0 i fins al final vam anar en Toni, l'Esteban i jo compartint la totalitat del recorregut; i que també en una gran part vam anar-hi amb altres grans companys: en Marc, l'Albert, en Javi, dos catalans, dos d'Albacete, un d'Alacant i un mallorquí, sona acudit eehh? jejeje... Però el destí va fer que junts féssim una gran part del recorregut junts.
A mesura que pujàvem el fred tambe feia acte de prescència que amb la pluja i el vent no són gaire agradables, al cap d'unes hores m'adono que tinc fred a les mans... "Els guants estan xops, "merda" els guants fora hi estant mullats, millor anarsense". De cop para de ploure, uuuffff!! Que bé, portàvem més de 4 hores sota l'aigua, quin descans, però això dura poc i arribant al 2n. coll hi torna, però amb més ganes. Ens posem els pantalons de pluja i tirem com si res, amb això no es pot fer res, arribem a un avituallament, menjem una mica de “brodo” (caldo en italià) i seguim sense encantar-nos gaire. Ara venia lo bo, les baixades, quin panorama baixant... semblava que portesim ja més de 100 km, hi només portàvem uns 30 km. Les pedres mullades, el fang i el fred i la primera ni , ens vam deixar quasi KO a alguns i ko a molts. Era una odissea aguantar-se dret baixant per allà, però el bon humor sempre present ho van fer més fàcil. Vam arribar a la primera base vida molls de dalt a baix, jo lo primer que vaig fer va ser treure tota la roba, dutxar-me amb aigua calenta i vestirme de nou, "oohhh..." Vaig quedar com nou, però la primer sorpresa és: quan em miro els peus, "la pu... ja tenia una butllofa al taló, i només portàvem 48 km. "Hòstia i quan portem 200 que passarà? " Em preguntava jo.
Res un compeed i endavant, que hi farem; no vull pensar en el que vindrà, pas a pas i coll a coll. Jo volia dormir però amb els companys vam decidir arribar al refugi i dormir allà 2 hores que és el temps màxim que et deixaven estar-hi. Així va ser, 2 hores, menjar i "gaas".
Per cert aquesta primera nit va passar factura a uns 140 corredors que van abandonar a la primera base vida per diferents hipotèrmies, al dia seguent ens ho van confirmar, que havian abandonat ja 140 corredors, "joder" això et fa pensar que si aquí s'han quedat 140, al km 200 que es on realment comença el Tor. "Quants en quedaran?" ...buuuff...
VALGRISENCHE / COGNE
Ens aixequem i fem una tasa de caldo, menjem i un bon tè calent, el cos ha d'estar sempre calent; ja que amb el fred el cos disminueix la capacitat de reacció i el rendiment baixa de forma considerable.
Aquest 2n. tram per mi i juntament amb el 4t. van ser els més durs, aquest en concret se'm va fer molt i molt llarg i molt dura, sobretot el coll de "Loson" quins últims 300 metres, "la put..." allò era una paret, però és un dels punts claus al meu pensar de la carrera. Arribar allà et dóna molts ànims perquè t'has tret de sobre molt desnivell no m'imagino aquest coll amb 200 i escaig km. A sobre, ara tocaba baixar... que llarga es va fer tambe "ostres", per sort i com en tot el recorregut sempre predominava el bon ambient entre nosaltres, en aquell punt ens van donar la trista notícia de que un corredor japonès havia mort la primera nit en aquella baixada ja esmentada abans. Per lo que van dir es va empuntegar i amb la mala sort que es va donar un cop al cap i alla es va quedar, grrr, aquesta notícia ens va deixar sense paraules hi no vam dir res durant una bona estona, crec que tots pensàvem igual això ens podia haver passat a qualsevol de nosaltres, això ens va fer posar-nos les piles a tots i estar encara més atents, quasi sense dir res vam arribar a la 2a. base de vida i on vam decidir dormir 2 hores més; on no vam poguer dormir n'hi 1 hora. La gent que entrava i sortia i el "jaleo" de la gent que no callava era imposible dormir, en fi què hi farem, no calia emprenyar-se i gastar energies per res. Com feiem habitualment vam menjar bé i varem continuar.
COGNE /DONNAS
Aquest tram ens el imaginàvem més suau del que va ser ens van dir que la pujada era molt progressiva, collons NO tant progressiva... déu n'hi do amb la pujadadeta... es va fer eterna i la baixada de 30 km va ser horrorosa. "Déu meu" veiem el poble de Donnas. El veiem però no arribàvem mai, mentres tant ens arribaven notìcies d'en kako, en Joel i l'Albert, que anaven d'allò més bé i molt endavant, quins "fieros" ja els admiraba com correrdors però com ha persones són increibles. He tingut molta sort de poder estar amb ells, gràcies homes. Per altre banda les butllofes anaven a la seva, notava com s'anavem reproduint qui les "va parir" són pitjor que les cucaratxes, hi feien "malet".
En arribar a Donnas com sempre i lo primer era: dutxar-me i canviar-me de roba de dalt abaix. Després menjar i reehidratar-me i com nou! El meu batut de proteïnes de postre, els peus ja portaven unes 7 butllofes però ben tapades i embolicades era lo de menys. Ja veureu com em van quedar, ja us penjaré la foto. I lo de sempre allà vam decidir no dormir vist l'experiència de l'altre base de vida i voliem intentar arribar al refu de Coda al km 166 i arribar just a meitat de la carrera. Això ens donaria molts ànims ja que teniem la maitat i ara ja no sumàvem a partir d'allà, sinó restàvem. Vam dormir 2 hores més i una mica més de brodo calent. Ja començava a estar fins els collons del "putu" brodo i el formatge però la veritat és que era lo millor en aquells moments, era duríssim dormir 2 hores i tornar a seguir. Costava molt agafar ritme, vam arribar al avituallament del Lago Vargano, on a partir d'allà va começar la pitjor baixada que he vist mai, vaig estar en fer 14 km quasi 8 hores. Ostres quin mals de genolls, quin tram més fastigós ple de puja-baixa, pedres, tècnic a parir i on a cada pasa ja es feien present els km acumulats. Allà em vaig adonar que el meu Tor personal començava allà, i que l'infern existia, que mal parida va ser aquella punyetera baixada, vam arribar al refu de Niel i n'hi em vaig canviar de roba, vaig demanar dormir de seguida. La baixada va acabar amb els meus genolls i el cansament fisic i mental ja feia acte de prescència. Em vaig despertar de cop amb els genolls adolorits, buuff... A partir d'ara tocava tirar de cap si o si ignorant el dolor i pensar en coses positives i en imatges que m'havia emportat de Tona. Vam sortir molt tranquils després de la gran batalla de la baixada i que les articulacions s'anessin engrassant mica en mica, estàvem arribant ja al km 200 de carrera i això també ens donava un plus de energia i anar fent xino-xano vam arribar a la 4a. base de vida, Gressoney.
GRESSONEY /VALTOURNENCHE
Aqui vam fer una duTXa que ens va renovar completament, després vam menjar i xerrar una bona estona, sense pressa vam continuar la carrera. Vam decidir intentar arribar al refu de crest km 220 per dormir, però una vegada allà vam fer un altre esforç i arribar a St-Jackes km 222 i dormir allà, que bé ens va anar dormir alla. Va ser un dels punts on realment vaig notar dormir i descansar de veritat, suposo que ja pel cansament acumulat que ja queiem com mosquits, 2 hores més i menjar i continuar fins arribar al km 236 que era la 5a. base de vida, Vaultournenche. Aquest tram no ho recordo gaire bé perque el vam fer practicament tot de nit.
VAULTOURNENCHE / OLLOMONT
Buuuffff....Aquest tram va ser brutal fisic i mentalment i de molt desgast, no em pensava que aquest tram em castigués tant físic com de cap, i aixo que un italià ja ens va avisar que aquest tram era de molta “testa” que vol dir que tinguessim molta força de cap, encara sort que tot aquest tram el van fer quasi tot de dia, però a mi el: "puja-baixa" i estar tanta estona en altura em va fer veure coses irreals, com un tio que corria davant meu que no em deixava passar i li deia a en Toni i l'Esteban que no podia anar mes depressa perquè no em deixava pasar i ells em vam dir que no hi havia ningú ,estava alucinant per moments i vaia manera de "flipar", vam fer una parada de 15 minuts per torrnar-me posar a lloc: vaig menjar i beure i continuar i vaig ficar-me al mig de tots dos, però el cap em tornava a fer de les seves, ho veia tot borrós. Els km, la son, la fatiga, i el fred m'estaven passant factura i patint com mai havia patit, vam arribar al refu de Cuney i allà em vaig beure dos cafès amb 4 de sucre cadascú, i van anar molt bé. Ja habia superat el moment mes crític, però després li va tocar a en Toni i després a l'Esteban, així que vam decidir arribar com fós a Oyace km 271 i dormir 2 hores. La llàstima era que voliem arribar a Oollomont però tal com estàvem era la millor opció i com a premi en comptes de dormir 2 hores en vam dormir 3 + 1h menjant. Ens ho haviem guanyat!!!
OLLOMONT /COURMAYEUR
Després de dormir i menjar, varem continuar amunt fins el Col de Brison i la baixada fins a Ollomont km 283. Només ens quedava dues pujades: una al Col de Champillon i el gran Col de Malatra. Varem tenir uns km molts agradables de planer però en arribar a Bosses va ser molt dura, els peus em cremaven, i les butllofes m'estaven matant, quin mal, l'ostiaaa, la son i la fatiga tornaven atacar de nou, en la última pujada ja no coordinava res, feia 3 passes i m'empuntegava fins i tot amb les formigues, ja no aixecaba els peus del terra, en Toni es va posar al davant i l'Esteban darrera i jo al mig per anar més segur, era un drama déu meu, no em quedava n'hi una gota d'energia, estava buit de tot. No tenia reserves, vaig mirar adalt i vaig veure el Coll de Malatra a "tiro", això va fer que de cop i no ser d'on n'hi com em va venir aquell rampell de coratge i vaig aconseguir arribar al gran Col de Malatra, això significava que ens quedaven 15 km de baixada que això s'estava acabant, però la nit és la nit i al arribar al refu de Bonatti un altre moment crític, varem dubtar si dormir encara que fós 1 hora, però ens vam mirar i amb la mirada ens varem parlar, "això ho havíem d'acabar aquesta nit", van ser km interminables quen vaig decidir trucar a en Valencia, un amic. Sabia que estaria allà, li vaig dir que em parlés perquè anava KO hi volia acabar aquesta nit, "ostia" que bé em va anar sentir-te nano, em vas donar molt oxígen, gràcies per mil crack. Tot segit també vaig trucar en Pou, que tambe estava conveçut que estaria alla, quins ànims, em va anar parlant durant quasi 20 minuts quan de sobte varem veure al fons unes llums que semblaven Courmayeur, siiiii era el poble siii li vaig dir a lÀngel i en Jordi que em truquessin passat 1 hora i tot just vàrem arribar al refu de Bertone, una parada de 5 minuts i estàvem a 5 km de meta.
Vaig creuar la linea de meta amb 135 hores 12 minuts de lluita total sense tregua, dormint 11 hores en tota la setmana de competició. Ho he aconseguit, ho he aconseguit, aixo em repetia un cop i un altre... quantes coses et passen pel cap en aquell moment, em vaig assentar a sobre d'una pedra i vaig estar plorant com un nen durant 20 minuts ben bons, allà sol, recordant a tots vosaltres i encara que no estiguesiu presents si estaveu tots al meu pensament, com durant tota la carrera.
Només em queda dir que això és "algo" més que una carrera, és un viatge al Nirvana, un viatge al teu interior més profund on travesses el límit, el límit fisic i mental d'una forma "abrumadora" i que a tots i cadscun dels que van iniciar aquest viatge independenment si el van acabar o no, tenen tot el meu respestcte d'haver estat a la sortida.
Gràcies Courmayeur
Gràcies Valle d'Aosta.
Gracies Tor des Geants.
Gràcies Javi per fer-nos vibrar i posar els pèls de punta amb el teu relat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario